En el segle XIX, finalitzada la guerra napoleònica l'exèrcit procedí a intervenir decididament en la política espanyola. El 1814 es va inaugurar l'època dels cops d'estat, que van ser designats de nombroses maneres: pronunciamientos, levantamientos, asonadas, insurrecciones, cuartelazos, movimientos, etc. Al llarg d'aquesta centúria, com a mínim n'hi hagué 46 (de signe polític divers: absolutista, liberal, carlí, progressista, moderat, republicà, etc.), i en el segle XX 10, també de signe diferent. El darrer va tenir lloc el 23 de febrer de 1981. El 1898 l'Estat espanyol va perdre els últims territoris d'aquell extens imperi conquerit a l'Edat Moderna. El desastre provocà un enorme impacte emocional en la societat, però no hi hagué cap revolta popular ni l'aixecament en armes de cap espasó disposat a redimir la pàtria espanyola de l'abisme en què havia caigut. El mot 'regeneració' va colonitzar el llenguatge polític. Aparegueren tota mena de regeneracionistes (catalanistes, espanyolistes, culturals, econòmics, etc.) que digueren la seva, però qui va materialitzar la idea fou el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera que, identificant-se amb el 'cirurgià de ferro' requerit per Joaquín Costa, el 1923, mercès a un cop d'estat no violent i el plàcet d'Alfonso XIII, ocupà el poder. Al llarg del període 1898-1923, Catalunya va superar les grans dificultats econòmiques derivades de la pèrdua dels mercats d'ultramar i experimentà unes profundes transformacions - demogràfiques, urbanístiques, econòmiques, culturals, polítiques, etc. - que la marcarien per la resta de la centúria. D'altra banda, el catalanisme va adquirir la majoria d'edat. En front de la identitat nacional espanyola (castellana) imposada per l'aparell de l'Estat se'n dreçà una altra d'alternativa, la catalana, sorgida de les entranyes de la societat. Es féu evident que l'enorme esforç homogeneïtzador (espanyolitzador) iniciat per la monarquia borbònica al principi del segle XVIII - amb el parèntesi del Sexenni Revolucionari - havia fracassat. L'exèrcit, socialment desacreditat pel desastre del 1898, colpit per la crisi econòmica, dividit (junteros, africanistes i efímerament classes de tropa), pregonava un adolorit nacionalisme militar espanyolista que la societat catalana no entenia i rebutjava; tot i això,va fer caure ministres, condicionà i enderrocà governs, i fou el puntal i el mantenidor de l'ordre social durant la monarquia d'Alfonso XIII. Existeix un bon nombre d'excel·lents investigacions sobre el darrer quart de segle de la Restauració a Catalunya, però la institució armada sols ha estat tractada de forma col·lateral o s'ha centrat l'atenció en determinats episodis que protagonitzà i que en el seu dia feren forrolla. El que no s'ha elaborat és un estudi global de la seva actuació durant el període que hem assenyalat així com les conseqüències que en el Principat va tenir la política militar dels successius governs alfonsins. És per això que el propòsit de la present investigació és contribuir a treure l'entrellat de la conflictiva relació entre l'exèrcit espanyol i Catalunya durant els darrers 25 anys de la Restauració.

Caçadors de cançons és un estudi de les missions dutes a terme per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entre el 1922 i el 1936. Josep Massot, conservador de l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, tracta d totes les missions de recerca que van fer folkloristes i músics destacats, que recorregueren de cap a cap els Països Catalans. El llibre conté més de 600 fotografies i altres il·lustracions que complementen la descripció de les successives missions.

Les recents publicacions de Daniel Recasens (2017) i de Joan Veny (2015) han tornat a posar en el centre de la discussió científica una de les particularitats del català dins de les llengües romàniques: la inversió vocàlica de la sèrie palatal en posició tònica. És la qüestió fonològica del català més estudiada pels romanistes, però, malgrat això, encara no s'ha arribat a una explicació satisfactòria, a pesar del paper central que juga per a entendre la fesomia del català actual i l'existència de dialectes orientals i occidentals. Per això el meu objectiu és, ara i ací, en honor del professor i historiador de la llengua Antoni Ferrando, qui em cedí l'assignatura d'Història de la Llengua del País Valencià-I fa ara quaranta anys, intentar aportar-ne una nova explicació sistemàtica a la llum de l'evolució de les altres llengües romàniques i la història de la nostra llengua, explicació que assage ja fa més de vint anys, que potser ja està prou madura per a presentar als ulls crítics dels col·legues.

Aquest cinquè volum de la sèrie A la Ciutat dels llibres consta de vuit capítols molt diversos i d'un gran interès per a la història multiforme de la cultura catalana. Comença explicant com va anar la recuperació del famós Llibre Vermell de Montserrat, salvat de la crema de l'exèrcit napoleònic, i continua amb tres capítols més relacionats amb Montserrat i amb l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya: les relacions entre el musicòleg Higini Anglès i el mecenes de Rafael Patxot, i l'epistolari entre Palmira Jaquetti, Rafael Patxot i Lluís Nicolau d'Olwer. Els dos capítols següents tracten de l'epistolari de Salvador Galmés i Lluís Nicolau d'Olwer, referent a l'edició de les Obres de Ramon Llull, i de l'epistolari de Joan Estelrich conservat a l'arxiu de Lluís Nicolau d'Olwer, sobre la Fundació Bernat Metge i les iniciatives culturals d'Estelrich, en les quals intervingué sovint Nicolau. El penúltim capítol ofereix informació molt important sobre la història de les quatre Bíblies catalanes del segle xx. El capítol darrer és un sentit homenatge al gran lingüista Antoni M. Badia i Margarit, en el centenari del seu naixement.

En aquest llibre s'aborda l'estudi d'una de les metàfores subjacents més potents de la dansa festiva: l'alteritat, un concepte que fa dialogar festivament els uns amb els altres. Des de l'època medieval, a les terres valencianes cristal·litza un conjunt d'imatges d'alteritat simbòlica que s'acomoda en els entremesos, les danses, els espectacles i les representacions de la festa popular. S'hi construeix un relat que ens permet resseguir l'evolució de les interrelacions entre diferents identitats al llarg dels segles. Apareixen, així, els personatges més diversos de l'imaginari col·lectiu en algunes danses i performances de caire corèutic com ara els salvatges, els dimonis, els turcs, els moros, els folls, els reis efímers, els gegants i els nanos, els gitanos, els indis i un llarg etcètera.

En aquesta ocasió presentam el volum vuitè de l'Antologia de textos de les Illes Balears, obra que va des del segle xiii fins a la Guerra Civil i que comprendrà en total onze volums. El que donam a conèixer avui s'ocupa dels textos poètics mallorquins del segle xx. Ara manca només el volum novè, darrer dels dedicats a l'illa de Mallorca, i els volums referits a Menorca i a les Pitiüses.

En aquest llibre es refà el món cultural del bisbat de Vic en els primers anys de la seva restauració, tot presentant una nova visió de les principals institucions culturals: escoles, escriptoris i biblioteques, i també dels actors de cultura: els homines scholastici. I això dins el context d'altres bisbats propers, els catalans i narbonesos, o de més lluny. Hom repassa les figures culturals més rellevants d'Osona des del primer homo scholasticus més significatiu, Adanagell, secretari del primer bisbe de la nova etapa, Gotmar. Però Adanagell serà ràpidament superat gràcies als aires innovadors introduïts pel bisbe Ideler, possiblement vingut ja de la Narbonesa, origen no atribuït ni a Gotmar ni a Adanagell. Aquesta qüestió ajuda a precisar l'origen de diversos còdexs, sobre els quals s'han proposat datacions i centres de producció molt diversos. Però la identificació d'un cert nombre d'amanuenses vigatans com a autors de no pocs còdexs conservats, certifica el caràcter autòcton d'un notable conjunt d'aquests controvertits llibres. Una tria de textos, en nova (i sovint discordant) edició crítica i traduïts, clarifica el nivell i els interessos culturals que van afaiçonar la personalitat de la proto-Catalunya.